Deixeu-me dir-vos alguna cosa: no abandonaré mai el Lazarillo. Cada vegada que el represento gaudeixo especialment. Mai he deixat de connectar amb el públic d’una manera especial. La satisfacció del goig no es pot fingir i jo gaudeixo de debò amb aquesta obra.

El Lazarillo i jo hem rebut molt més del que hem donat. La compensació afectiva i emocional és molt gran i l’alleujament i la tranquil·litat, més encara. Aquesta criatura de ficció va néixer amb un destí molt especial i per això segueix aquí.

Com des del primer dia, sento un enorme privilegi en poder lliurar la meva veu i el meu cos a aquesta joia de la literatura. Aquest ens imaginari podria canviar el món real perquè fa de la gana i la necessitat un art, la recicla en saviesa. Davant del dolor tenim dos camins: la queixa o l’art. I amb ironia, una part de l’estat del neci camina per l’aprenentatge i arriba a la saviesa. El Lazarillo tracta de la marginació, la gana i la vivència dura de la infància. Els paral·lelismes entre el món de l’infant que acompanya el cec i la situació de tants nens del tercer món que moren d’inanició són òbvies. La història es repeteix una vegada i una altra.

Com gairebé sempre, aquesta situació és la conseqüència d’un món de desequilibris a el que els béns estan descompensats. I neix de la manca de consciència davant del valor de la vida. L’obra afronta un problema universal: avui també l’apetència actual es mou al voltant de l’ambició i el poder. És com una metàfora que tothom entén, és un món, un pou de vida i significats que et condueixen. Neix en una època d’enormes desequilibris entre el món oficial de la Cort i el real, de gana. I abans igual que ara no es pot ser feliç en un món desgraciat, perquè les vides maltractades tenen a veure amb la teva. Almenys jo no puc.

Per tot això, perquè Fernán Gómez va saber capturar l’ànima d’aquest murri, perquè m’apassiona recitar les seves aventures pels teatres; aquí hi ha aquest meravellós relat, primordial per a mi, com ho és servir la necessitat del públic a cada moment. Una necessitat que pot ser de diversió, d’esclariment, de relaxació, d’un silenci o d’un crit. Ves a saber.

Rafael Álvarez, El Brujo